Canigó

La Muntanya i la Pàtria

Verdaguer era un enamorat de la muntanya, va fer diverses ascensions i va recórrer el Pirineu de cap a cap, del Canigó a la Maladeta i del Rosselló a la Vall d’Aran. Gentil, el cavaller corprès per l’encís de les fades, mostra l’amor que sentia el poeta per la muntanya.  Verdaguer unint paisatge, llegenda i llengua amb el Canigó construeix el símbol de la pàtria, el naixement de la nació catalana.

Mentre perduri la muntanya de Canigó, perviurà el Canigó poema, i amb ell, la pàtria que s’hi construeix incessantment.

El Poema i la Llengua

El poema expressa un passat històrico llegendari comú sense fronteres, un territori forjat per gent d’una mateixa llengua, la llengua que ens uneix  a banda i banda del Canigó, la llengua catalana. Les fades ofereixen els seus millors tresors a Gentil i ho fan amb la llengua que els és pròpia, amb els noms de les plantes i les flors de cada contrada, amb els topònims específics de cada accident geogràfic, amb les tonades i les cançons de cada racó d’aquesta pàtria que el poeta somnia sencera.

L’obra literària, el poema Canigó, transmès de generació en generació es constitueix com la llengua de tot un poble, la llengua catalana. Una llengua antiga, que beu dels clàssics; però que es renova constantment i és sempre actual.

Què representa el Canigó per a la cultura catalana?

La Identitat i el Futur

Canigó, a mig camí de la història i la llegenda, canta  l’origen de la nació catalana, una nació que -en el darrer cant- amb l’acció de l’Abat Oliba de plantar la creu al cim de la muntanya, expressa el triomf de la fe sobre el món màgic de les fades.

En la segona edició del poema (1901) Verdaguer  hi va incloure  l’epíleg “Els dos campanars”, en el qual planteja un final obert que qüestiona certeses del passat immobilista. En la història on habitem els individus i els pobles no hi ha identitats predeterminades, immutables i eternes;  sinó la identitat que es re inventa a cada generació i es projecta cap al futur. Ni el torb (la crisi econòmica), l’odi (el xoc de civilitzacions) o la guerra (la guerra) no esbrancaran l’altívol Pirineu.