Canigó. Llegenda pirenaica de temps de Reconquista.

Poema de Jacint Verdaguer, de 4338 versos en dotze cants i un epíleg, publicat al final del 1885, amb data del 1886. El tema és el del naixement de la nació catalana a les valls pirinenques a l’època carolíngia, i l’acció se centra en Gentil, fill del comte Tallaferro i nebot del comte Guifre, el qual, després de ser armat cavaller a l’ermita de Sant Martí del Canigó, és obligat a renunciar a l’amor de la pastora Griselda. L’enemic envaeix el país i Gentil rep la primera missió, la defensa del castell estratègic de Rià. A la nit contempla el cim nevat de Canigó i l’escuder li suggereix que les congestes són vestits de les fades dotats de poders màgics. El jove n’emprèn l’ascensió, pensant que a l’alba serà de retorn, però, en arribar al cim, li surt a l’encontre Flordeneu, reina de les fades, que li assegura que és Griselda, la dona que estima. Gentil cau en l’encís i s’abandona a l’estimada, que primer li ensenya els seus palaus subterranis i després se l’emporta a un viatge aeri per damunt de tot el Pirineu fins a l’Aneto. De retorn al Canigó es preparen per al nuviatge amb cants epitalàmics. El de Gentil és premonitori de la tragèdia. Guifre, derrotat per culpa de la deserció de Gentil, el descobreix coronat de flors, l’estimba i reagrupa l’exèrcit. Flordeneu el plora. La guerra ha canviat de signe, els dos germans comtes es retroben victoriosos, però Tallaferro descobreix de Guifré és l’assassí del seu fill. Vol venjar-se’n, però el tercer germà, Oliba, abat de Ripoll, els reconcilia i imposa a Guifre l’expiació del crim: construirà un monestir allà on hi ha l’ermita i hi enterrarà Gentil. Oliba encapçala la processó de tots els estaments socials per plantar la creu al cim del Canigó i profetitza la Catalunya futura, engrandida pel rei Jaume I.

Obra de filiació romàntica, els personatges històrics són poc definits, mentre que els de ficció són eteris i vaporosos. El poema Canigó combina dos plans documentals, l’històric i el llegendari, alhora que beu de l’observació directa dels llocs i de la fantasia creadora. Treballant durant sis anys (1879-85), el punt de partença fou la visita de les ruïnes dels monestirs de Sant Martí de Canigó i de Sant Miquel de Cuixà, a les valls del Canigó, muntanya emblemàtica, en especial per <als catalans de França>, als quals és dedicat el poema, de factura complexa, en què es lliga la trama guerrera amb la dels amors del cavaller fadat i l’al·legòrico religiosa, i que formalment es desplega en un devessall de registres, de gèneres i de metres. Per això la grandesa de Canigó es troba en les peces més que en l’estructura narrativa. Compost en l’època de plenitud del poeta i d’ascensió de la Catalunya de la Revolució Industrial, Canigó canta els orígens medievals de la pàtria catalana i els projecta als temps de la restauració del s. XIX, quan el moviment de la Renaixença portava a terme els programes polítics del primer catalanisme. Poema d’ideologia catòlica, els combats del Canigó enfronten les forces paganes, sarraïns i fades, amb les cristianes, comtes i bisbes, sobre uns esquemes triomfalistes propis de l’Església del seu temps. Tanmateix, el gir de la vida del poeta el portà a canviar-ne el final. No sols retirà la dedicatòria al bisbe de Vic, Josep Morgades, del cant “Olibia”, sinó que hi afegí un epíleg, l’elegia “Los dos campanars” (Pàtria), per expressar la seva desconfiança en tota obra humana. Ha estat traduït al castellà, al francès i, fragmentàriament, a l’alemany, l’anglès i l’italià.


TORRENTS BERTRANA, Ricard dins Diccionari de la Literatura Catalana. Barcelona, 2008: Enciclopèdia Catalana SAU pp. 204-205

Canigó